Text in englisch, german and castellano.

QUADRES D’UNA IMATGE


Maria Callas. “La” Callas. Una “veu pura”, una “dona capritxosa”, una “vida agitada i dramàtica”. Què no s’ha escrit ja sobre Maria Anna Sofía Cecilia Kalogeropoulos? I sempre les mateixes paraules. Alguns enfilen tòpics com si es tractés de perles d'un collaret. Altres enfilen clichés de la mateixa manera. I aquí per ‘cliché’ entenem el concepte en el seu doble sentit - com un gastat significat i també com una barata reproducció d'un quadre. Què no s’ha mostrat ja de Maria Callas?: la extàtica diva, estenent els seus dits cap al cel; o la diva devota, amb els punys estrets contra el seu pit; o la diva radiant, immòbil sobre l'escenari, com una deessa caiguda dels núvols. Amb paraules i més paraules, imatges i més imatges, el mite es manté viu. La celebració de la Callas necessita d'aquestes paraules i imatges. Des de la seva mort l’any 1977 s'ha establert una iconografia de la veneració, que manté viu el culte a la Callas. Una iconografia que resulta de la insaciable set d'imatges que existeix per part dels mitjans de comunicació i que presenta el punt de partida de l'estudi pictòric de Wolfgang Schäfer.

Per a evitar mals entesos des del principi: els retrats de la Callas de Schäfer no són quadres d'una clara i inequívoca veneració. No encaixen tan senzillament en la cadena de ditiràmbics tòpics i clichés que ja envolten a ‘la Divina’. Naturalment que l'admiració del pintor per la soprano és la condició bàsica d'aquest treball que Schäfer va començar fa més de quinze anys. Sense aquesta admiració i aquest respecte no hauria estat possible dur a terme un estudi a tan llarg termini. Però els quadres de Schäfer són icones ambivalents, ja que l'artista no és tan ingenu com per pensar que existeix una analogia entre el quadre i la dona. El que ell pinta no té el seu origen en la pròpia Callas - sinó en la imatge de la Callas. Quan Maria Callas és el motiu, el quadre de Schäfer sempre és un quadre de la imatge de la Callas. La referència és el cliché creat pels mitjans de masses, que s'ha convertit en una espècie de propietat col·lectiva heretada. La referència en primer lloc no és la dona. La referència és la imatge idealitzada de la dona, sobrecarregada de nostàlgia. De manera que la referència de Wolfgang Schäfer ja és una referència. Darrere d'aquesta referència, aquestes múltiples capes de posats, fantasmes i projeccions, potser que estigui la dona; en algun lloc entre la imaginació i la realitat. Aquest lloc és difícil de definir, i el quadre de Schäfer ho sap. Però una aproximació val la pena. Llavors, com es podria descriure la relació de Schäfer amb la Callas? Potser com una classe d'amor lúcid. Una passió serena. I els propis retrats? Com un homenatge distant. Una mirada alegre i crítica a l’objecte del seu desig. Aquestes aparents paradoxes són l'expressió d'una complexitat que podem trobar en tota l'evolució artística de Wolfgang Schäfer.

Al principi de la seva carrera Schäfer va ser un pintor decididament abstracte. Donant un cop d'ull enrere, a les seves primeres obres, hom descobreix una batalla de colors, poderosa i intransigent. Els colors esclaten i deixen enrere un paisatge desintegrat. Els gestos bruscs formen cremades i cràters. Més que un arma, el pinzell actua com el llapis d'un sismògraf que registra els moviments de l’impetuós artista - el llenç és la ‘caixa negra’ d'aquesta batalla. Això va ser en els anys 80, en els temps dels ‘Neue Wilde’ (‘nous salvatges’ - un moviment artístic neo-expresionista dels països germano-parlants), quan en tota Europa occidental una generació de joves pintors, armats amb una paleta de colors brillants i un estil mordaç, es va posar a redescobrir la ruda força de la pintura expressiva. Però aquesta generació - la generació de Wolfgang Schäfer - va ser una generació de pintors decididament figuratius, que acabaven d'alliberar-se de l'art conceptual per a reactivar els motius vius, herois, figures i contes. Schäfer tenia molt poc que veure amb això. Deixar-se endur pel corrent mai ha estat el seu. Ell, més bé, buscava la seva pròpia llengua artística. I temporalment la va trobar en els remolins d'una abstracció impulsiva.
Després, poc a poc, va començar a aventurar-se en motius figuratius. Els primers elements figuratius apareixen enmig d'una lava de color, es fan el seu camí a través del caos dels rastres i taques de color, i són cada vegada més nítids. L'estil nerviós, gairebé agressiu de Schäfer encara no es tranquil·litza del tot, però es posa al servei d'aquesta incipient figurativitat. Aquesta etapa està documentada en les obres “Harvest" (collita) o “Gesichter der Sehnsucht” (cares de nostàlgia). Ja llavors - des de 1991 - Maria Callas està representada. Els seus delicats trets a penes s'imposen al devessall de color. Més bé es fonen amb els altres elements del quadre, o es repeteixen i superposen fins a l'il·legible. La ‘primadonna assoluta’ és un miratge - una aparença indefinida en l'horitzó; tremolosa, voletejant.

Al llarg dels anys es perfila cada vegada més. La superposició de motius disminueix i també es modera l'excés de color. Durant aquest procés de depuració l'origen dels motius apareix en tota la seva nitidesa: es tracta de fotografies de premsa que són projectades al llenç. L'extrema ampliació mostra la retícula de la imatge original, i Schäfer no impedeix aquest nou component en absolut. Aquí la relació amb l'art pop i, en particular, amb Roy Lichtenstein o Andy Warhol és evident (en el costat alemany els inspiradors són Sigmar Polke o Achim Duchow). Però Schäfer no utilitza qualsevol tècnica de reproducció - serigrafia, plantilla, etc. - sinó que transfereix la imatge, produïda mecànicament, manualment al llenç. Ell és el traductor que rescata la imatge mediàtica del seu anonimat i intercanviabilitat, per a revalorar-lo a través del seu processament artesanal. És llavors quan el seu estil salvatge es torna més serè, assenyat, fins i tot calculador. Exposa cada vegada amb més precisió la retícula, gràcies a la qual el motiu és recognoscible. El caos de les primeres composicions és substituït per una calculada complexitat. Les múltiples capes ja no són un producte de l’automatisme, de l'espontaneïtat del procés creatiu, sinó que són dominades i controlades. Les estrelles del segle XX, petites i grans, voregen Maria Callas en “Diven der Welt” (dives del món), trencant i descomponent el motiu, com un prisma que descompon la llum. Altres vegades incorpora textos en la composició, i aquesta capa de lletres eleva la complexitat del quadre (“Before my end” - abans de la meva fi). Si examinant l'obra dels últims quinze anys hom busca una progressió linear, es pot observar una tendència cap a una depuració en les formes i una agudització temàtica en les pintures de Schäfer.

És molt instructiu participar en el procés de maduració d'un artista. És fascinant veure com una persona s'apropa a la seva meta i es torna cada vegada més precisa. El desenvolupament artístic de Wolfgang Schäfer es visualitza de forma exemplar en la sèrie de quadres de la Callas: de l’expressiu-gestual al gràfic, de l’orgiàstic a l'assenyat, del crit espontani al discurs articulat. Arribat a aquest punt hom es podria preguntar: Però per què la Callas? No hauria servit un altre ‘objecte’? És el motiu un instrument aliè a tot, una neutral superfície de projecció que és registrada pel procés de maduració de l'artista però manca d'importància en si mateix? Sí però no. Bé és veritat que la Callas sempre és una figura representativa, com diu el mateix Schäfer, o sigui, un pretext de l'experimentació pictòrica, però la soprano és particularment apta per als jocs de projecció de l'artista - i aquí s'entén el terme tant en sentit literal com en el seu sentit metafòric. Ella reuneix l'humà i el diví, el trivial i el profà, en una figura ambivalent. Al mateix temps és ‘sex-simbol’ i mare, una llegenda envoltada de misteris i un llibre obert. Ella personifica un ideal inaccessible que va viure un destí massa humà. Llavors la Callas és una figura d'identificació bastant complexa, que rep somnis, desitjos i enyorances. I que es deixa manipular pels més diversos experiments artístics.

En la seva última sèrie Wolfgang Schäfer s'allunya clarament del caràcter gràfic dels anteriors quadres. Encara que l'estructura reticulada dels retrats de la Callas certament no ha desaparegut del tot, ara es filtra a través de capes de pintura més denses. Amb això les composicions semblen més lleugeres, transparents i fins i tot més complexes que abans. Si abans les pintures eren impenetrables i hermètiques, ara els quadres com “Behind the shadow” (darrere de l'ombra) i “Callas-Madonna”, ambdós pintats en 2008, són més oberts, plens de perspectives. Especialment l'últim, un tríptic, es mostra com un subtil quadre misteriós que no permet una clara direcció de lectura i manté la percepció de l'espectador en constant moviment. Se suprimeix la jerarquia dels motius. Si bé existeix una connexió lògica entre el lliri, la gòtica madonna i la Callas, aquests elements del quadre estan exposats d'una manera relativament lliure. Però si s'examina la pintura més de prop, es descobreix una sèrie de connexions formals (sobretot de colors), que acoblen tots els elements de la composició, produint un fort efecte d'espai.

En la tècnica també s'observa una nova tendència: la imatge original ja no es pinta d'una manera tan precisa; s'afegeixen efectes transparents i capes de colors, de manera que els motius superposats ja no s'entremesclen amb la mateixa intensitat. Es produeixen moments d'imprecisió que accentuen la sensació de complexitat. En aquesta sèrie s'aplica de vegades una primera capa de laca i oli al llenç, i altres vegades una capa d'acrílic i guix. Schäfer transfereix els seus motius a aquesta superfície rugosa i en part desigual, per a després eliminar-los parcialment en la següent fase de treball. Quan utilitza cera i oli o estén colors mats sobre una base de cera, es produeixen contrastes sorprenents entre la base de la pintura i la superfície.

Gràcies a aquest enriquiment amb altres materials, el color adquireix el seu propi cos. És com una pell que es fereix, ataca, modela, per a continuació, després de diverses repetides fases de treball, adoptar la seva forma final. Per a Schäfer aquesta nova qualitat en la seva obra significa ‘ser més valent’. Valent, ja que en aquest alegre però arriscat maneig de la fràgil matèria hom sempre corre el perill de destruir el quadre, podent espatllar els resultats aconseguits amb tant treball en un obrir i tancar d'ulls. El procés de la creació sempre és també un procés de destrucció.

La tornada a les teixidures rugoses i a un estil expressiu, unit a la ja assolida claredat de la composició, suggereix la maduresa artística de Wolfgang Schäfer. Anteriors característiques estilístiques que ja es consideraven ‘superades’ no s'obliden simplement, sinó que segueixen influint en els nous experiments. La imatge de la imatge de la Callas per la seva banda s'enriqueix constantment amb noves referències. Com una bateria que es carrega de nou amb cada espectador. La Callas, aquesta extraordinària i destacada artista que va ser convertida, nolens volens, en un fenomen mediàtic, segueix sent una icona, un objecte de desig, que està a la disposició de tots i que té alguna cosa que oferir a tot el món. És una copa, oberta, aliena a tot, i no obstant això tan expressiva. I per a Wolfgang Schäfer, al cap i a la fi, és l'escenari preferit per a realitzar el seu estudi pictòric. Un lloc en el qual es pot reconstruir i observar el desenvolupament personal de l'artista. Un lloc on aquest desenvolupament té continuïtat.

Emmanuel Mir, 2008

back to series